La societat de l’oci planteja cada vegada més conflictes de compatibilitats entre l’interès per desenvolupar activitats per tot el territori i la necessitat d’aplicar mesures de conservació del medi.

La hiperfreqüentació topa de ple amb la prioritat de conservació. La conjugació coherent, raonable i normativitzada de tots aquests interessos dóna com a resultat els instruments anomenats plans d’ús i gestió.

Des dels anys noranta, les propietats forestals han passat a ser objecte de planificació voluntària si són privades i obligatòries si són de l’administració. L’inventari de les existències i la planificació de les actuacions a uns quants anys vista ens ha fornit d’una major coherència en l’execució de l’explotació, permetent portar a terme intervencions programades i supervisades per l’administració.

Així es disposa d’un registre una mica més coordinat de tots els aprofitaments, alhora que es dirigeixen amb un enfocament més pluridisciplinar, destinat a un benefici forestal no únicament fustaner, sinó alternatiu i basat en el respecte per la biodiversitat.

Des de la Cimera de Rio, moltes administracions i institucions han apostat per adoptar un canvi de rumb en les polítiques de gestió, enfocant-les cap a la sostenibilitat.

Les administracions locals, supramunicipals i comarcals, adherint-se a la carta d’Aalborg, prenen el compromís tàcit d’aplicar aquest tipus de gestió, mitjançant uns documents estratègics anomenats “Pla d’acció local”. A més a més, i ara de forma vinculant, els Plans Especials de Regulació del Sòl No Urbanitzable garanteixen una protecció i regulació especial per aquells usos que podrien quedar vulnerats amb el planejament urbanístic.

Amb l’aparició de la nova legislació referent a l’avaluació ambiental de plans i programes, qualsevol planejament requereix d’una anàlisi ambiental que justifiqui la seva idoneïtat amb criteris sostenibilistes.

Aquest requeriment per part de l’administració ambiental, que ha d’informar favorablement qualsevol pla o programa, significa un pas molt important en la transversalitat de les decisions, evitant així actuacions poc coherents i la desprotecció dels valors territorials.

La manca de sòl i el desaforat creixement urbanístic, així com les especulacions immobiliàries, han portat a l’adquisició de polítiques més restrictives en matèria de planejament. Aquesta mesura necessària s’ha materialitzat en forma d’un filtratge amb criteris ambientalistes de les actuacions i canvis en la qualificació del sòl, i de les modificacions puntual de normes, per tal d’establir els usos permesos d’una forma més assenyada.

Així es pretén evitar que la vulneració del sòl i l’ocupació i activitat constructiva deteriorin profundament el territori.

L’establiment de noves activitats classificades sobre el territori, o l’ampliació de les ja existents, impliquen una afectació sobre el medi que cal descriure i quantificar.

La confrontació dels projectes amb el medi que els ha d’acollir, l’estudi de les alternatives proposades pels promotors, així com la determinació de les mesures preventives, correctores o compensatòries, en cas que es vegi viable el projecte, són la base dels estudis d’impacte ambiental.

Què és el paisatge? Un actiu funcional que inclou valors patrimonials naturals i culturals. Malgrat tractar-se d’una percepció, fins i tot estètica, no abordable des d’una vessant científica, sí que existeixen un conjunt d’elements gestionables que configuren un territori i que són susceptibles de ser conjugats des de molts angles per tal de que pervisquin i puguin romandre funcionals a llarg termini sense hipotecar el seu valor.

Les simulacions i modelitzacions amb tècniques digitals ens permeten veure i especular diferents tendències evolutives i configuracions diferents de com quedaria l’entorn després de les actuacions.

Davant les situacions d’emergència, les autoritats responsables han de respondre amb diligència. Per això, és imprescindible disposar d’aquests instruments logístics que permetin respondre amb eficàcia davant de situacions inesperades, com ha quedat pal·lès en nombroses ocasions.

Cal avaluar el risc i assignar-li una sèrie de contramesures pautades i programades per fer-li front. Amb aquesta vocació es varen gestar a Catalunya els programes NEUCAT, INFOCAT, INUNCAT, CAMCAT i el de transport de mercaderies perilloses.

La permeabilitat territorial i la no fragmentació del territori s’han convertit en els cavalls de batalla de la major part d’intervencions ambientals que es requereixen a les consultories per fer front al mal anomenant creixement sostenible.

El creixement no es pot sostenir indefinidament en cap àmbit i les necessitats territorials es resolen amb una immediatesa excessiva, basada només en l’augment d’infraestructures que reticulen el país. El manteniment de la matriu d’hàbitats i espais en general sense esquarterar permetran garantir-ne la seva funcionalitat a llarg termini.