La cartografia elaborada manualment ha quedat obsoleta. El traspàs de tota la informació geogràfica existent a formats digitals és un procés laboriós que necessita de tota una operativa i d’un coneixement dels programaris. Això fa que siguin necessaris els serveis de tècnics especialitzats en sistemes d’informació geogràfica.
A més a més, la captació de coordenades amb GPS ha facilitat moltíssim la feina de camp i el bolcat directe de tota aquesta informació en una base cartogràfica, que cal saber gestionar per aplicacions posteriors.
L’enorme impacte tecnològic que han tingut els sistemes d’informació geogràfica han generat un munt d’oportunitats en el mercat i han aparegut tot un seguit de softwares destinats a donar resposta a les necessitats del mercat.
Això ha propiciat l’aparició de nous formats més eficients i amb uns atributs diferents. L’exportació i importació de formats per tal de fer-los compatibles amb el programa que s’utilitza també ha suposat l’aparició de tot un conjunt de tècniques al voltant de la conversió de fitxers amb extensió diferent i del rescat de fitxers cartogràfics en programes de disseny gràfic (CAD).
Els sistemes d’informació geogràfica s’han d’entendre com una eina i disposar-ne com un element necessari (però no suficient) i molt valuós per a la presa de decisions. Aquests softwares són unes eines molt potents per a desenvolupar feines d’anàlisi i per integrar capes d’informació a partir de les bases de dades associades. Fins i tot disposem de teleinformació obtinguda des dels satèl·lits.
El resultat de l’anàlisi ha de servir de suport per adoptar un criteri, però no s’ha d’entendre com un artefacte tecnològic que justifiqui “a priori” aquest criteri.
Els protocols de monitoreig en espais naturals o l’obtenció d’indicadors de sostenibilitat i moltes altres funcions es poden arribar a sistematitzar de forma molt eficient si ja es recullen de bon principi des d’una bona base de dades associada a un programa de visualització.
La creació de bases de dades i la vinculació amb fulls de càlcul, així com la gestió d’aquestes dades s’ha convertit en una necessitat per processar adequadament la gran quantitat d’informació que s’està generant.
La millor manera de percebre com quedarà una instal·lació projectada és a partir de fotomuntatges en els que, amb programes de tractament d’imatges, s’aconsegueixen sobreposar les infrastructures damunt del paisatge que ha d’acollir l’obra, generant així una simulació de com quedarà.
Els Models d’Elevació del Terreny i els programes 3D han permès de generar viatges virtuals pels espais on s’han d’ubicar les instal·lacions i visualitzar-les des de diferents angles.
La realització dels mapes topogràfics, si no existeixen al mercat o per realitzar feines i projectes de precisió, és una tasca prèvia a la que cal dedicar-se abans de començar qualsevol iniciativa projectual.
Els aixecaments topogràfics necessiten de personal especialitzat que sàpiga utilitzar l’instrumental de camp i fer la feina operativa, per no encarir els costos, ja que es tracta d’una feina molt cara per la seva laboriositat.
Acotar la realitat és impossible, qualsevol intent quedarà en una aproximació. Els models, entesos com a funcions matemàtiques que ens relacionen variables a partir d’uns algoritmes establerts a partir de l’experimentació i la recollida de dades de camp, ens permeten apropar-nos a la dinàmica dels sistemes naturals i socioambientals per fer previsions.
Tant en el món de les pertorbacions ecològiques com en el de la distribució d’espècies i comunitats biològiques, així com en el del cartografiat de la magnitud d’incidència de determinades variables ambientals, els models s’erigeixen com una poderosa eina de planificació que avala la presa de decisions des d’una perspectiva tècnica.