Les actuacions mal planificades sobre el paisatge ens han deixat el llegat d’una sèrie d’espais molt devaluats pel seu estat d’abandonament i per la notable pèrdua de qualitat ambiental, una vegada desapareguda l’activitat o l’ús que s’hi donava. En altres casos, actuacions impactants desenvolupades a la perifèria de certs espais han motivat la degradació de zones annexes.

Aquests espais, que poden esdevenir insalubres i més deteriorats encara, poden ser reconvertits en focus d’interès específic si es gestionen i es modifiquen adequadament amb les nombroses tècniques de restauració ambiental que l’enginyeria ha posat a l’abast.

Unes activitats tan tradicionals i ruralistes com són la cacera i la pesca, que fa uns anys es manifestaven d’una manera més o menys harmoniosa i sense massificació, han esdevingut un conflicte amb la compatibilització d’aquesta activitat amb altres usos que es desenvolupen en el mateix context territorial.

Això ha conduit a l’administració a plantejar la redacció d’uns documents que han de servir com a instruments de gestió per aprofitar de manera sostenible el recurs faunístic de forma coordinada amb els altres usuaris del medi.

La primera cosa que cal fer abans de preservar un patrimoni és inventariar-lo i catalogar-lo. Sovint la gestió s’ha encaminat a la protecció d’espais naturals menystenint a tota la munió d’espècies que hi viuen.

Per altra banda, no només trobem poblaments interessants a les zones allunyades dels assentaments humans: els valors florístics i faunístics apareixen també en els nuclis urbans. Podem trobar un nombrós llistat d’espècies interessants a les nostres ciutats. A més, cal conèixer els problemes emergents que poden comprometre la viabilitat d’aquestes poblacions urbanes i conduir-los amb una gestió adequada.

Hi ha moltes espècies, interessants o no, que lluny d’esdevenir un flagell per a la convivència dels ciutadans, poden suposar un enriquiment dels valors de l’entorn urbà sense afectar ni al patrimoni ni la qualitat de vida dels ciutadans.

En altres ocasions però, la instal·lació de poblaments d’espècies indesitjades o amb quantitats preocupants als nostres nuclis urbans fan necessària l’actuació de tècnics per alleugerir o eradicar el problema, i això requereix una planificació adequada.

La globalització no ha estat un fenomen només d’ordre polític, social i cultural sinó també biològic. Estem sotmesos a l’entrada de multitud d’espècies procedents d’altres indrets del món. Importem i exportem espècies i, amb elles, conseqüències imprevisibles en els nostres ecosistemes.

Si l’espècie entrant o sortint s’adapta als llocs on ha estat desplaçada pot ocasionar nombrosos desgavells funcionals i en altres ocasions, si disposa de temps suficient, pot arribar a convertir-se en espècie adoptada i deixar de ser considerada forana.

La presa de decisions pel que fa a la gestió i conservació de la biodiversitat s’ha d’emetre després de comptar amb un registre d’una sèrie d’anys. Especialment, quan hom treballa amb variables biològiques, fins que no es disposa de tendències a llarg termini hi ha una incapacitat per poder determinar la direcció de les línies de gestió.

El disseny de programes, la selecció d’indicadors o l’aplicació de protocols ja existents permeten l’elaboració d’informes anuals dels resultats de la gestió que s’ha estat portant i la idoneïtat o no de readequació.

Algunes espècies, sigui per la seva rarefacció, per la seva singularitat, per la seva sensibilitat al entrar en conflicte amb altres usos o per trobar-se al límit de la seva distribució biogeogràfica, requereixen d’uns instruments de gestió ad hoc que assegurin la seva viabilitat poblacional a llarg termini.

A la llarga, el que s’espera és poder disminuir el grau d’intervencionisme, bé actuant sobre l’hàbitat o directament sobre les poblacions.